Sóc donant de sang!
La solidaritat és important
No es pot negar que el principi de solidaritat entre tota la gent, i més concret amb aquells que més ho poden necessitar m’ ha mogut al llarg de tota la meva vida.
He viscut 7 anys a l’ estranger per temes d’ estudi i feina, i veure que el món no és perfecte, no m’ inhibeix a donar passos per millorar-ho en la mesura possible de les meves capacitats.
M’ agradaria canviar moltes desigualtats al món, però a vegades cal donar petits passos per acostar-se a aquests objectius que tinc, i que pot compartir molta més gent.
Un petit gest per ajudar a tanta gent
I la resposta podria ser, i perquè no? Perquè fer-ho si a més no he necessitat mai? I la resposta és molt clara, la solidaritat no entén de jo, tu, nosaltres o ells, és (o almenys crec) hauria de ser un objectiu comú. Ajudar-nos entre tots quan ho necessitem, no tant sols perquè no sabem mai quan podrem necessitar ajut (esperem que mai, però això no ho podem esbrinar), sinó perquè no és bonic passar una part del teu temps ajudant als altres? Donar sang entre entrevista amb el metge i la pròpia donació no arriba ni a mitja hora, excepte quan hi ha molta gent i perquè negar-ho, llavors em poso molt content de que petits gestos com el meu no siguin estranys i hi hagi més gent com jo que pensi el mateix, que la solidaritat és important, i perquè no? Cal dir que més d’ una vegada m’ ha passat, i he tingut que fer cues llargues, i és quan sorgeixen conversacions entre els que esperem i comentem les raons i històries personals per donar sang.
Perquè sóc donant de sang
He escoltat molts històries de perquè la gent és donant de sang en cues de donació, però no puc negar que tinc raons personals que m’ hi mouen. Però podria dir millor que algú em va motivar i sens dubte va ser aquella persona amb qui tinc més confiança al món, la meva mare.
La meva mare ha sigut donant de sang molts anys, i vaig anar a acompanyar-la un dia i vaig dir perquè no ajudar si la meva mare també ho fa? Però tot i així tenia una mica de por, no a l’ agulla ni a ajudar a la gent sinó a perquè donar una part del meu cos. I és llavors quan al veure el meu pare ingressat vàries vegades a l’ Hospital de Terrassa donat el càncer que va sofrir (lamentablement no el va poder superar), i passar per la zona de donacions al anar-ho a veure em va fer veure, que el meu pare ho podia necessitar, però tothom també, i que no podien haver pors personals per decidir-me a donar sang.
I així és que des de fa més de 17 anys (ara en tinc 35) sóc donant de sang molt orgullós del meu gest, però més encara de veure que som molts més que compartim els mateixos valors de solidaritat i ajudar als altres, així que animo a tothom a que pensi i perquè no? Cal dir que al haver viscut fóra 7 anys per feina i estudis a Noruega, no he pogut donar sang aquest temps i ara que he tornat a casa, he tornat amb molts il·lusió a donar sang, tot i que la meva mare ja és major de 70 anys i per temes de salut no pot donar sang, vaig sol a les campanyes.
No voldria acabar aquest article de la meva opinió i història personal sense agrair a tots els voluntaris (metges, infermers, etc.) que ajuden de manera altruista a que les campanyes de donació de sang es portin a terme. A tots vosaltres i tots els que doneu sang, MOLTES GRÀCIES! I als que encara no ho sou, us animo a que penseu, i perquè no? A més sempre hi ha sucs i menjar per recuperar-se i bones conversacions :)
Daniel Hernández Iniesta. daniel.hndez@gmail.com
